Història, dada i opinió (Joan Fuster, 1962)

Joan Fuster (1922-1992) és conegut, sobretot, per la rellevància (limitada, això sí, a certs cercles universitaris) que assolí la seua doctrina política: quin havia de ser el paper del País Valencià en la futura construcció (hipotètica) dels Països Catalans. Els seus plantejaments es basaven en la catalanitat de les terres que van del Sénia al Segura. Unes concepcions que, a més a més, bevien de la intel·lectualitat occidental del moment i connectava dins del seu sentit civicopolític amb la tradició il·lustrada. Aquest corrent, europeu fonamentalment, li servirà també per a plantejar, entorn a la historiografia valenciana, mancada de referents que pogueren atraure els historiadors valencians a les corrents historiogràfiques del moment (Annales i les seues successives generacions, l’Escola Marxista Gramsciana, etc.) nous punts de vista.

Aquests dies, llegint Poetes, moriscos i capellans, en l’edició que en feu Eliseu Climent el 1986, he trobat un passatge que deixa palès, ben clarament, aquesta “concepció total” de la història. O, si voleu, aquesta visió polièdrica de la història. Els esdeveniments històrics, al capdavall, cal que s’expliquen des de múltiples enfocaments: no s’ha de menysprear cap de les aproximacions possibles als fets històrics. Enganxe aquest passatge que m’ha paregut digne de treballar a les aules. Tinguem en compte la publicació d’aquest treball en una data tan precoç per a la historiografia valenciana com el 1962.

Heus ací el text de Joan Fuster:

Potser no sempre ho tenim prou en compte, però la veritat és que tot fet històric posseeix més dimensions de les que podem descobrir en ell mateix. N’haurem precisat les causes, els detalls i les conseqüències implicades, i malgrat tot, encara no l’haurem esgotat. Perquè el “fet”, gran o petit, decisiu o secundari, no es produeix en el buit. Hi ha els seus protagonistes, sí: hi ha, també, els qui no en són i que el presencien i el judiquen, contemporanis seus. I aquests, els que no hi han intervingut activament -en tot cas, protagonistes passius-, formen part del “fet” a la seva manera, no sé si tant com els altres, però sens dubte amb els altres. Una batalla o un motí, una crisi governamental o un embolic diplomàtic, en tant que “fets”, han de ser estudiats, primer que res, en funció de la seva estructura més immediata: la seva correlació amb la totalitat dels fenòmens socials i polítics del moment, la seva anècdota particular, les seves repercussions ulteriors. Tanmateix, la visió que n’obtindríem seria incompleta, i per incompleta, falsa, o falsejada, si no l’acompanyàvem amb una puntualització complementària: la que hi proporciona la manera amb què varen ser acceptats per la societat els esdeveniments en qüestió. I dic “acceptats” perquè tot “fet” històric hi és d’una forma o altra. La societat -una societat determinada- hi reacciona, i aquesta reacció, sigui del signe que sigui, constitueix encara un ingredient del “fet”. Ens ha d’interessar conèixer-la, si volem comprendre de veres què ha estat, de fet, el “fet”.

Els documents dels arxius només molt deficitàriament recullen aquest aspecte de la realitat històrica. Veraços o no, ells es limiten a reflectir els criteris i les intencions dels personatges o de les institucions que juguen els papers principals. Són imprescindibles, és clar, essencials i tot, per esbrinar l’entrellat estricte del “fet”: poques vegades, en canvi, ens donen indicació de com el “fet” ha estat acceptat fora de les àrees oficials -que són, no cal dir-ho, les proveïdores dels arxius. Les reaccions de la societat -de la resta de la societat- davant un “fet” històric qualsevol han de buscar-se en una altra banda. Es tracta, en efecte, de testimonis privats, que l’historiador necessita acarar amb els testimonis oficials. Com han estat vistos i jutjats la batalla i el motí, la gestió governamental o diplomàtica, i com han estat vistos i jutjats per la gent, és un punt d’investigació tan suggestiu com difícil. Les opinions de la gent rarament han passat consignades als papers sigilosos dels arxius, almenys dels arxius tal com els han creats i mantinguts el buròcrates de tot arreu. L’historiador ha d’identificar-les per altres camins: amb d’altres documents. I ho ha de fer, si aspira a una reconstrucció íntegra del passat que analitza. Problema distint serà el de valorar el pes específic que això que diem “opinions de la gent” té en cada instant concret: en té algun, i això ja és bastant.

Font: FUSTER, Joan. Poetes, moriscos i capellans, Eliseu Climent editor, 1986 (Ed. or. l’Estel, 1962), pp. 123-124.

Efemèride: 82 anys dels bombardejos de l’aviació feixista i nazi del març de 1938

Avui, 6é dia de confinament, m’ha vingut al cap que aquesta setmana es compleixen 82 anys de la barbàrie feixista i nazi sobre diverses ciutats mediterrànies. En aquells dies de març de 1938, milers de bombes llançades des de l’aire per part de l’aviació feixista italiana i nazi alemanya devastaren les ciutats més importants del País Valencià i Catalunya: Sagunt, Tortosa, Reus, Tarragona, Barcelona, entre d’altres. Les conseqüències són imaginables: destrucció, mort, exili. Potser que siga aquesta la campanya de bombardejos més importants de la Guerra Civil.

Els atacs aeris són l’episodi més bàrbar de l’acció feixista i nazi sobre la població civil durant la Guerra Civil. D’això en guarden memòria els qui patiren l’acció dels exèrcits de Mussolini i Hitler a l’Espanya en guerra. A Tortosa, per exemple, el barri de Pescadors quedà completament arrassat.

Ambdós exèrcits, en el seu afany per perfeccionar l’abast dels seus atacs, enregistraven en vídeo les seues accions i també les fotografiaven. Adjunte aquesta fotografia de Barcelona (17 de març de 1938) que dona testimoni d’aquests bombardejos.

Barcelona bombardejada. Font: Wikimmedia Commons

I també la BSO que el músic basc Fermin Muguruza feu per al documental Mirant al Cel, de Jesús Garay, en memòria dels episodis de 1938 a Barcelona.

En l’obertura de la fossa 127 del cementeri de Paterna

El dia 1 de juny es portà a terme l’acte d’obertura de la fossa 127 del cementeri de Paterna, a la comarca de l’Horta (podeu veure un vídeo d’Àpunt sobre els treballs que s’hi han realitzat). L’acte, emotiu i senzill, fou organitzat per l’Associació de Víctimes del Franquisme de la Fossa Comuna 127 del Cementeri de Paterna. Uns fossars on més de 2.000 persones foren colgades després de ser assassinades, des de la fi de la Guerra Civil espanyola (1939) fins el 1956, pel règim dictatorial del general Franco.

Inici dels treballs d’obertura de la fossa 127. Font: apuntmedia.es

Educació, salut i desigualtats. Quan és evident que existeixen diferències de classe

El Quart Estat (1901), de Giuseppe Pellizza da Volpedo. Font: wikimedia commons.

Un dels esparsos aprenentatges que m’oferí el Màster d’Educació Secundària que cursí entre els anys 2014 i 2015 foren els relacionats amb la sociologia de l’educació. Recorde haver llegit un article de Rafael Feito en un manual titulat Sociología de la Educación (Pearson, 2003, pp. 143-164), en què s’evidenciaven les desigualtats existents pel que fa a la classe i a l’educació (i el rendiment escolar subsegüent). Les desigualtats eren perfectament visibles a través de diversos estudis elaborats per especialistes. És cert que l’article en qüestió és de fa 16 anys. Grosso modo, l’article demostrava, però, entre d’altres coses, que la possibilitat de desenvolupar-se intel·lectualment a l’escola i l’èxit educatiu depenia en gran mesura de la classe social a què es pertanyia. Algunes de les dades que oferia el treball són aquestes: