Efemèride: 82 anys dels bombardejos de l’aviació feixista i nazi del març de 1938

Avui, 6é dia de confinament, m’ha vingut al cap que aquesta setmana es compleixen 82 anys de la barbàrie feixista i nazi sobre diverses ciutats mediterrànies. En aquells dies de març de 1938, milers de bombes llançades des de l’aire per part de l’aviació feixista italiana i nazi alemanya devastaren les ciutats més importants del País Valencià i Catalunya: Sagunt, Tortosa, Reus, Tarragona, Barcelona, entre d’altres. Les conseqüències són imaginables: destrucció, mort, exili. Potser que siga aquesta la campanya de bombardejos més importants de la Guerra Civil.

Els atacs aeris són l’episodi més bàrbar de l’acció feixista i nazi sobre la població civil durant la Guerra Civil. D’això en guarden memòria els qui patiren l’acció dels exèrcits de Mussolini i Hitler a l’Espanya en guerra. A Tortosa, per exemple, el barri de Pescadors quedà completament arrassat.

Ambdós exèrcits, en el seu afany per perfeccionar l’abast dels seus atacs, enregistraven en vídeo les seues accions i també les fotografiaven. Adjunte aquesta fotografia de Barcelona (17 de març de 1938) que dona testimoni d’aquests bombardejos.

Barcelona_bombing_(1938)
Barcelona bombardejada. Font: Wikimmedia Commons

I també la BSO que el músic basc Fermin Muguruza feu per al documental Mirant al Cel, de Jesús Garay, en memòria dels episodis de 1938 a Barcelona.

Pel·lícula: El raïm de la ira. John Ford (1940)

Avui, 17 de març, cinqué dia del confinament pel coronavirus, he vist El raïm de la ira (John Ford, 1940), pel·lícula basada en la novel·la homònima de John Steinbeck. La història narra les peripècies d’una família d’Oklahoma que es veu obligada a marxar de les terres que treballaven des de feia dècades. Enmig de la pobresa que assota els Estats Units en els anys 30 del segle XX, a conseqüència del crack del 1929, la família dels Joad ha d’emigrar amb un vell Ford a la recerca d’un futur millor.

El_raïm_de_la_ira
Cartell de la pel·lícula. Font: Wikimedia Commons.

La història dels Joad és la de l’esperança ingènua. Creuen el desert en unes condicions econòmiques i higièniques pèssimes; a Califòrnia, però, esperen trobar un lloc que els aculla i on puguen treballar per viure-hi dignament. La realitat no és l’ideal que la família sencera posseeix. No hi ha faena; i molts dels californians els reben a la terra promesa enmig d’acusacions sobre la seua condició de mà d’obra barata i emigrant.

El trajecte, l’arribada a Califòrnia i l’estada en diferents campaments condueix a la desfeta de la família. La mare, Jane, es converteix en el sustent psicològic de la família; i el fill, Tom, en el seu suport ideològic. La pel·lícula, en aquest sentit, és una crítica a les injustícies i un cant a la dignitat dels desposseïts: ni terra, ni treball, però sí un bon grapat de consciència sobre el seu lloc al món.

De fet, diverses escenes mostren clarament front a què han de lluitar els camperols que només posseeixen les seues mans per a portar endavant la seua vida. L’escena del sheriff i de l’hisendat, junts al cotxe, al primer campament que es troba la família Joad en arribar a Califòrnia, és l’evidència més clara de la connivència entre l’estat i els capitalistes que el sustenten. També hi ha, però, com hem dit, consciència de classe. Els Joad troben faena en la recol·lecció de la bresquilla. La possibilitat de treball, però, existeix gràcies a la vaga que els treballadors del ranxo han començat per a demanar uns salaris dignes. Els diàlegs entre Tom, el protagonista, i el reverend Casey, sobre com juguen els capitalistes amb les il·lusions dels treballadors, són dignes d’una anàlisi acurada.

Per últim, aquesta consciència és ben clara en les últimes escenes del film. Algunes de les frases de Tom són aquestes:

Allà on es lluite perquè els que passen fam puguen menjar, allí estaré jo. Allà on un policia colpege un home, allí estaré jo. Estaré en els crits dels hòmens quan estan furiosos. Estaré en el somriure dels xiquets quan passen fam i el sopar està a taula. I quan la gent que menge el que cultive i visca en les cases que construeix, allí també estaré jo.

La força d’aquestes últimes paraules corprén la mare, Jane, que en l’última escena de la pel·lícula afirma:

No poden exterminar-nos. No poden derrotar-nos. Durarem sempre perquè som el poble. 

Pel·lícula: Gangs of New York. Martin Scorsese (2002)

Ahir, 13 de març, primer dia de confinament pel coronavirus, vaig veure la pel·lícula Gangs of New York (Martin Scorsese, 2002). La tenia pendent des de fa vora dos anys quan preparava continguts per a estudiar el segle XIX europeu, i més en concret les conseqüències de la gram fam irlandesa. Doncs bé, pense que hi ha molts elements a partir dels quals reflexionar-hi. A més a més, la trama és fàcil de seguir i la interpretació dels personatges principals és francament bona.

MV5BNDg3MmI1ZDYtMDZjYi00ZWRlLTk4NzEtZjY4Y2U0NjE5YmRiXkEyXkFqcGdeQXVyNzAxMjE1NDg@._V1_UY1200_CR92,0,630,1200_AL_
Font: imdb.com

Tot i la la violència, més que explícita, algunes escenes es podrien emprar per a treballar aspectes diversos:

  • L’arribada dels immigrants irlandesos a Nova York i les sues tradicions.
  • El rebuig per part d’algunes bandes novaiorqueses a l’arribada d’aquesta ingent quantitat de persones (racisme, xenofòbia, enfrontament religiós, etc.).
  • El rerefons de la Guerra de Secessió americana i els problemes amb el reclutament d’aquells que no podien permetre’s el pagament d’una determinada quantitat de diners per a no participar en el conflicte i evitar una mort quasi segura.
  • La divisió i la visió entorn dels drets de les persones negres.
  • El paper de la dona en la societat novaiorquesa del segle XIX.

En definitiva, com es construïren els EUA. Pense que l’element cultural (llengües, tradicions, integració, violència, etc.) és interessant per tal d’establir un diàleg a partir d’algunes escenes, com he dit, per a tractar temes encara avui vigents, no només a l’altre costat de l’oceà sinó també en el nostre entorn més immediat.

Ací teniu el tràiler de la pel·lícula:

La cartelleria soviètica, un recurs didàctic per a estudiar la Revolució Russa i el naixement de la URSS

A poc a poc he anat recollint cartells soviètics que lloen els triomfs de la Revolució Russa. També alguns de posteriors. Ací presente tots els que he pogut recopilar i tenen una utilitat didàctica evident. Abracen el període 1917-1929. També enganxe un esquema de comentari d’un cartell de propaganda política.

Comentari d’un cartell de propaganda política

Els cartells de propaganda política foren durant el segle XX un potent instrument de difusió d’idees. Enganxats a les parets, difonien determinades idees, com convocatòries d’actes o idees genèriques que tenien com a objectiu mobilitzar la societat a través de lemes, dibuixos, pintures o fotografies. La seua influència sobre l’opinió pública cal analitzar-la en relació a la inexistència dels mitjans de comunicació de masses com la ràdio i la televisió.

Algunes de les tècniques més importants del cartellisme polític es desenvoluparen a la URSS després de la revolució de 1917. L’enorme massa d’analfabets, un 80% de la població, i el suport de nombrosos artistes a les idees revolucionàries expliquen la gran difusió de cartells. En aquesta activitat aprendrem a comentar-ne un.

Esquema de comentari

  1. Identificació i presentació.
  • Què representa la imatge?
  • Quan es publicà la imatge?
  • Quina relació té amb el seu context?
  1. Anàlisi.
  • Com es relaciona el text i la imatge?
  • Quins colors s’utilitzen?
  • Quin personatge o personatges destaquen?
  1. Interpretació de la imatge en relació al context en què es produí.
  2. Conclusions
  • Valora la importància dels cartells en el context del segle XX i avui en dia.
  • Busca una imatge similar que corresponga al mateix context revolucionari i descriu-la. També una d’avui en dia i fes-ne un breu comentari.
1917. Préstec de llibertat. 1917
1917. “Préstec de llibertat”
1917. Vladimir Ilyich Lenin Ulyanov (1870-1924), en un poster sobre la Revolución Rusa
1917. Vladimir Ilich Ulianov
1919. El camarada lenin neteja el món de deixalles. 1919
1919. “El camarada Lenin neteja el món de deixalles”
1919. Mort al capital o mort sota la bota del capitalisme. 1919
1919. “Mort al capital o mort sota les botes del capital”
1920. Dones treballadores, preneu les vostres armes!
1920. “Dones treballadores, preneu les vostres armes”
1920. L_organització de les cooperatives de consum enforteix l_Exèrcit Roig. 1920
1920. “L’organització de les cooperatives de consum enforteix l’Exèrcit Roig”
1920. llarga vida a la revolució russa. 1920
1920. “Llarga vida a la Revolució Russa”
1920. Tot el poder per als sòviets. Pau per al poble. Terra per als treballadors
1920. “Tot el poder per als soviets. Pau per al poble. Terra per als treballadors”
1921. Alianza entre obreros y campesinos de Vladimir Vasilyevich. Obra de 1921
1921. “Aliança entre obrers i camperols”
1921. eL MOUSCOU ROIG
1921. “El Moscou roig”
1921. Treballadors del món, uniu-vos. 1921
1921. “Treballadors del món, uniu-vos”
1924. Libros. Conocimiento en todos los campos
1924. “Llibres, coneixement en tots els camps”
1929. No beguis, pare
1929. “Pare, no begues”

5 de febrer, Dia Nacional de l’Exili i la Deportació

Des de fa uns anys, la Generalitat de Catalunya ha instituït el dia 5 de febrer com el Dia Nacional de l’Exili i la Deportació. En aquella data de 1939, diverses autoritats republicanes com el President de la Generalitat, Lluís Companys, creuaven la frontera amb l’estat francès. Fugien de l’avanç de les tropes franquistes que s’havien sollevat el 18 de juliol de 1936 contra el govern legítim de la II República.

exili-preview_48_635x394
Milers de persones creuen el pas fronterer d’El Portús (Catalunya Nord). Font: sapiens.cat

A més d’aquestes autoritats, més de 400.000 civils creuaren els Pirineus. Milers d’aquests exiliats lluitaran, acte seguit, amb la resistència francesa contra l’ocupació nazi; i després de la invasió alemanya seran deportats a camps de concentració on diversos milers d’espanyols deixaran la pell. Primer, doncs, l’exili; després, la lluita en el front; finalment, la deportació, i en la majoria dels casos l’assassinat. Més de d’una trentena d’aquests represaliats havien nascut a Tortosa. Que el seu nom, doncs, no s’esborre de la història.

1024px-KZ_Mauthausen
Alliberament del Camp de Concentració de Mauthausen. Font: Viquipèdia.

D’entre els exiliats que hagueren de passar a l’estat francès hi ha l’escriptor Pere Quart. Les seues “Corrandes d’exili”, que rememoren els seus sentiments en haver de marxar de Catalunya, foren popularitzades per la cançó de Lluís Llach. De versions n’hi ha moltes. Jo em quede amb la de Sílvia Pérez Cruz a l’Immigrasons de 2006. Una nit de lluna plena tramuntàrem la carena…